L’any passat es van fer més de 122.000 avortaments a Espanya. Son 122.000 que no van nèixer. Son 10.000 més que al 2007.Espanya és el quart estat de la UE per nombre d’avortaments. Genial.
Què ha passat a “los países de nuestro entorno”? Itàlia: 114.484 avortaments (5.156 menys que al 2007); Alemània: 121.400 (2.387 menys) i al Regne Unit 3.361 menys. Les xifres son de l’instituto de Política Familiar (IPF), que les presenta avui.
Tots hi estem d’acord: l’avortament és un drama, que d’estronca una vida i angoixa per sempre les dones que hi passen. És així. Totes les conegudes que han avortat s’hi capfiquen: “ara tindria cinc anys”, “ara començaria la carrera”, “potser ja tindria nòvia”. Si teniu amigues en aquesta situació ho sabeu perfectament. És duríssim. I no ho sabem tot.
Doncs per a que aquest drama deixi de produïr-se, el que els nostres governs fan és… posar-ho més fàcil i promoure una cultura anticonceptiva.
Òbviament, si el que oficialment es proclama i paga amb els teus calés i els meus és condó, anticonceptius i píndola del dia següent… és lògic que la gent faci el fet amb santa pau, sobretot els homes, perquè si falla tot allò sempre es pot avortar. És la conseqüència natural d’una política que no s’orienta a educar la continència o a reduïr o limitar el nombre d’avortaments ni a evitar la mort del que ha de nèixer o a donar altres alternatives a la mare-que-no-ho-vol-ser.
Va així: o et quedes la criatura o l’avortes (la mates, la “interromps”, si voleu). Abans, res. Entremig, res. Desprès, res. O patir amb el nen o patir avortant-lo. Molt bé, home.
La última és aquesta: abans que acabi el mes, la píndola del dia següent es dispensarà a les farmàcies sense recepta, a qualsevol dona sense límit d’edat. Ho ha dit avui la ministra de sanitat espanyola, Trinidad Jiménez. I ha afegit que això és part de la “Estrategia de Salud Sexual y Reproductiva” que prepara amb el Ministerio de Igualdad “per a reduïr embarassos no desitjats i avortaments”.
Això és el que es fa des de 1991 i no redueix ni embarassos no desitjats i avortaments. Al contrari, els augmenta. Números canten. Per què insisteixen en polítiques fracassades? Per què cap polític hi diu res? Per covardia, perquè ja els va bé, perquè hi suquen? A qui aprofita aquesta tossuderia? A les dones i als nadons no. A qui, doncs? Qui se’n beneficia?
